dimarts, 25 de gener de 2011

arideses



A través de l’ull que enrogeix d’enyor
Pel llagrimeig constant de la roca grisa
Perduda per foradades de vent trencadís
Devorada per tempestes de buits i silencis
Busco un bassal que em digui qui sóc
I només veig les pedres sagnants i calentes
Esquinçades per cursos d’aigües
Isolades per onades de sol
Només un illot de rutines grises
Només un erm de fang i de dol.

«Amèlia de Quinson»                    



Lady Cinnamon va tancar el llibre lentament. Les enfiladisses que recobrien la glorieta del jardí mica en mica dequeien en un son marcescent, qui sap si definitiu. Feia mesos que no tenia notícies de Lord Pestanya i la seva expedició. A vegades, tot esmorzant, escampava un floc de mantega delicadament sobre el pa torrat i s’imaginava una figura humana arrossegant-se per una planúria desolada, com un nàufrag en terres hostils.

—En què penseu, Lady Cinnamon? —li preguntava Lady Vinegar, la seva fidel companya.
Però ella alçava els ulls i clavava mossegada a la torrada. Notava la mantega desfent-se-li entre les genives i, de cop i volta, havia de reprimir un plor lent, incolor.
—No res, Lady Vinegar —responia amb veu serena—. No trobeu que fa temps que no passegem pel torrent Sec?
I novament s’hi arribaven, amb les vores de les faldilles enfangades, para-sol en mà, per comprovar que el nivell d’aigua havia baixat i que tan sols uns pocs bassals sobrevivien a les temperatures d’aquell estiu anticipat.