dimecres, 7 d’octubre de 2009

Camagrocs

«I diuen que cacen bolets...»


A la darreria de l’estiu ens posseeix una fal•lera ancestral que ens empeny carretera amunt a desembarcar en una falda humida de la muntanya, cistell sota el braç, a la recerca d’uns éssers tan desconeguts com desitjats. Els bolets. I, ben mirat, si ens aturem a pensar què ens aporten, aigua i fibra, una textura especial, una mica de gust i l’aroma, no hi ha gaire contingut nutritiu que justifiqui tant de desfici. O potser sí? Potser sí però ja estaríem entrant en un altre tema... Cal dir, però, que els bolets hi són perquè hi han de ser, no perquè algú hagi de collir-los. Amb el temps n’hem après la funció a la natura. Els bolets són el cos fructífer dels fongs, una mena d’éssers de forma dubtosa que inunden de filaments tot el bosc. Els científics solen assenyalar-los com els netejadors dels boscos perquè descomponen la matèria que queda abandonada, sense cap més utilitat que podrir-se lentament amb la humitat. I nosaltres que pensàvem que eren per menjar o per acostar-nos per uns instants a una deïtat suposem que imaginària... El cas és que el bolet que hom cull per posar a l’arròs o a l’estofat justifica tot un peregrinatge, un ritual, fins i tot una adoració que escapa de totes les mides.

Ja fa temps un boletaire es va aventurar tot sol pels boscos del Ripollès. Presumia de tenir un olfacte molt fi i poques vegades tornava amb el cistell buit. I, si mai ho havia de fer, ni tant sols se li podia dirigir la paraula. Però aquell dia seria diferent. Sotabosc sec d’entrada. Va arrufar el nas. Poc en trauria a aquella alçada, però no es va desanimar. Li calia pujar una mica i buscar un racó més ombrívol. Amb els ulls buscava les traces taronjades que li indiquessin la presència d’un rovelló traient el cap entre les herbes. Encara res. Va travessar un torrent i més amunt del fang, ben bé al costat d’un tronc caigut, els va veure. Aquells cossets menuts, amb el peu d’un groc pujat i el barret marró que a vegades es confonia amb trèvols, fulles o trossos d’escorça.

El boletaire es va ajupir, primer com si obeís un cert sentiment de veneració, trencant aquells cossets d’un en un, després àvidament, arreplegant-los amb les mans, estirant-los amb tota la grapa. Fins que semblava que ja no en quedaven. Però no. Més amunt s’enfilava tota una senderola groga i marró, s’obria pas entre les herbes i la molsa, d’un verd cada vegada més fosc i profund. «Els meus camagrocs!», es va exclamar sense alçar la veu (no fos cas que algun altre boletaire el sentís i volgués arravatar-li les seves preses). El camí dels camagrocs s’enfilava per un marge al costat d’unes roques, passava per sota uns arbres que tancaven el bosc, s’obrien a un prat flanquejat pels pins i de nou s’alçaven suaument per un pendent de molses esquitxades d’alegres multituds de camagrocs, que ja l’esperaven. Allò era un festival. El boletaire no se’n sabia avenir, estirat sobre la molsa, collint-los, acariciant-los, netejant-los la terra curosament amb els dits, parlant-los, adorant-los, estimant-los. El cistell ja era tot ple i vessava, els seus camagrocs saltaven al seu voltant, se submergien dins la molsa i tornaven per enfilar-se-li pels dits. Fora de si, el boletaire va agafar el cistell i se’l va abocar tot per sobre. Una dutxa de camagrocs li cobria tot el cos, nedava amb ells, transportat a un món idíl•lic on només ell i els seus bolets compartien una intimitat d’una joia única i irrepetible.

Els seus camagrocs... Eren d’ell els camagrocs o potser es tenien els uns als altres? Ell ja formava part dels camagrocs, compartien un mateix espai entre el cel i la terra, en aquell bosc que ningú més coneixia. Els camagrocs formaven part d’ell, se li enfilaven per les cames i pel pit, penetraven la seva roba, la pell, li saturaven els porus, l’abraçaven en milers de filaments i poc a poc ocupaven cada centímetre del seu cos, cada racó de la seva consciència, cada gota d’humitat, desfeien tot allò que l’unia a ell mateix, li xuclaven tota essència i, transcorreguts aquells instants sublims d’èxtasi, difícil seria dir si van ser llargs o si van ser breus, el boletaire va desaparèixer, va ser digerit pel bosc, i mai més ningú va saber res d’ell.