Van arribar pel camí del riu. Vestien d’una manera molt estrafolària. Era el seu primer pas per l’Amazones. Els dos joves suecs van entrar al poblet amb les seves camises brillants i els pantalons de campana. L’un era prim i duia un serrell recte que li eixamplava la cara. L’altre era rialler i tenia la cara rodona. Van deixar l’equipatge i es van aturar a descansar al bell mig del cercle de cabanes.
El nou xaman els va sortir a rebre. Ja feia temps que en Joao Gilberto Pestana havia estat instruït en les arts ancestrals dels indígenes i a ell acudien tot tipus de persones perquè les guarís dels mals i els endevinés l’esdevenidor. Els dos joves suecs el van mirar sorpresos. No s’esperaven aquella rebuda. Un home de pell fosca, tot vestit de vermell, els convidava a entrar a la seva cabana.
«Estrany beuratge», van pensar els dos amics asseguts al terra davant del xaman.
—I doncs? —va dir-los en Joao Gilberto Pestana amb un suec gairebé perfecte.
Els seus convidats ni tan sols es van sorprendre. El beuratge començava a fer efecte.
—Busquem la felicitat —va contestar el més prim. En Joao Gilberto Pestana es va mossegar el llavi. Havia estat a punt de dir-li «ok, príncipe valiente».
—La felicitat... —va sospirar el xaman—. La felicitat... —els altres el miraven expectants—... és jugar al parxís amb la bellesa i cantar amb ella una cançó mentre us mira de fit a fit.
dijous, 9 d’octubre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
