Joao Gilberto Pestana

Havia estat un camí llarg i penós. Els mosquits, les febres, la calor sufocant... Tots els seus companys havien mort en els traïdors braços i afluents de l’Amazones. Quan Joao Gilberto Pestana va entrar al poblet de cabanes fetes de fang i branquillons, el xaman ja l’esperava vestit amb una túnica de colors terrossos i amb la cara tota pintada de vermell. Hom diria que l’havia estat esperant tota la vida.
—Sigues benvingut, company —li va dir, en una llengua que mai no havia parlat però que entenia perfectament.
—És un honor per mi ser entre vosaltres —va respondre Joao Gilberto Pestana, en aquella mateixa llengua. Li sonaven estranyes aquelles paraules per primer cop pronunciades...
No entenia què feia en aquell poble, perdut enmig de la selva amazònica, envoltat d’homes i dones que, li semblava, per primer cop rebien un visitant del món exterior. En Joao Gilberto esta exhaust. No sabia si delirava...
—El meu nom és Argos —va presentar-se el xaman—. Aquí trobareu l’anhelat repòs.
—Argos? —va fer consternat en Joao Gilberto. «Argos, el gos d’Ulisses...», va recitar-se en aquella llengua, la que de sobte identificava com a grec antic.
El xaman va assentir en silenci.
Potser sí, va intentar recordar. Potser sí que, finalment, després de tantes peripècies i trifulgues, havia trobat la seva Ítaca. Al lluny només se sentia el brogit persistent de les aigües.

Al seu costat el xaman es preguntava si havia dit les paraules encertades. Les havia repetit dins seu dia rere dia, esperant que per fi arribés aquell moment. La seva tasca, ja no la recordava, la d’acollir els clients al voltant d’una ruleta en una sala que recreava un temple de l’antiga Grècia, ja tant se valia. Havien passat dies, setmanes, mesos... qui sap si anys, i mentre s’entestava a recordar aquelles paraules, el poblet havia tornat a les antigues tradicions, el complex turístic s’havia buidat de gent i la selva havia anat recolonitzant tota la zona.
Però ara era diferent. Una nova era començava amb aquell nouvingut.