dilluns, 22 de desembre de 2008

John K. Baltimore

«Els déus van crear el món com una gran closca de nou i els homes van saltar a dins per devorar-ne les entranyes.»
John K. Baltimore

Al llarg de la nostra curta i modesta història, hi ha hagut dues preguntes que sempre ens han turmentat: el perquè de tot plegat i el perquè del no-res. Quina és la força creadora que ens ha dut al món i quina és la força destructora que ens n'aparta. Aquestes preguntes eternes són presents en l'obra de John Baltimore, plena d'una vitalitat vigorosa enlluernadora, com el seu esperit creatiu, i alhora impregnada d'aquella tristesa de contemplar la lenta destrucció del seu món.

Moltes poden ser les claus que servirien per explicar aquests dos grans temes tan presents en la seva obra: la vivència personal de coneixences i enyorances; les injustícies viscudes per la seva gent d'una Austràlia aborigen plena de vitalitat i en permanent declivi; el seu concepte unitari de l'ànima humana i l'ànima del món, entortolligades en una espiral de creació i destrucció cada vegada més ferotge.

Per això ara tenim el goig de presentar-vos aquesta exposició amb la qual recorrereu tota la seva vida. Coneixereu en JKB més jove, el menut aborigen de sobrenom Koala, que feia els primers dibuixos sobre paper i els primers murals, barreja de grafits urbans i manifestacions rupestres; en JKB més acadèmic, amb els famosos estudis sobre el cos humà i sobre el dibuix científic, eminentment naturalístic; en JKB europeu, que es deixa impregnar per tota mena de corrents artístics en els seus viatges arreu del món; en JKB més personal, el que treballa al seu estudi parisenc i defuig tota companyia tret la de la seva musa personal i sentimental; i finalment en JKB dels retorns, quan envellit i castigat per les pèrdues i renúncies torna a la seva Austràlia natal en un exercici definitiu de síntesi i profunditat. Ens voleu acompanyar en aquest viatge llarg i apassionant? Hi esteu tots convidats!

Sala Idillium, Fundació Cinnamon Iberica, del 23 de desembre al 27 de gener
Muntaner 209-227, Barcelona






Les parets immediates
de John K. Baltimore, Col·lecció Cinnamon

dijous, 9 d’octubre de 2008

The Name of the Game

Van arribar pel camí del riu. Vestien d’una manera molt estrafolària. Era el seu primer pas per l’Amazones. Els dos joves suecs van entrar al poblet amb les seves camises brillants i els pantalons de campana. L’un era prim i duia un serrell recte que li eixamplava la cara. L’altre era rialler i tenia la cara rodona. Van deixar l’equipatge i es van aturar a descansar al bell mig del cercle de cabanes.

El nou xaman els va sortir a rebre. Ja feia temps que en Joao Gilberto Pestana havia estat instruït en les arts ancestrals dels indígenes i a ell acudien tot tipus de persones perquè les guarís dels mals i els endevinés l’esdevenidor. Els dos joves suecs el van mirar sorpresos. No s’esperaven aquella rebuda. Un home de pell fosca, tot vestit de vermell, els convidava a entrar a la seva cabana.

«Estrany beuratge», van pensar els dos amics asseguts al terra davant del xaman.
—I doncs? —va dir-los en Joao Gilberto Pestana amb un suec gairebé perfecte.
Els seus convidats ni tan sols es van sorprendre. El beuratge començava a fer efecte.
—Busquem la felicitat —va contestar el més prim. En Joao Gilberto Pestana es va mossegar el llavi. Havia estat a punt de dir-li «ok, príncipe valiente».
—La felicitat... —va sospirar el xaman—. La felicitat... —els altres el miraven expectants—... és jugar al parxís amb la bellesa i cantar amb ella una cançó mentre us mira de fit a fit.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Idillium

—Diuen que quan mires dins un cristall d'idillium emergeix de sobte un esclat de llums i colors.
—Idillium? —va preguntar estranyada Lady Vinegar, que no estava acostumada a les excentricitats de la seva companya de la societat benèfica—. No n’havia sentit a parlar mai.
Lady Cinnamon va somriure des del seu balancí. De sobte s’adonava que no li ho podia explicar. La seva companya no entendria que l’idillium era un element nou, molt abundant però amagat sota terra, en avencs gairebé inexpugnables. Que aquells cristalls eren sensibles a la llum, d’una coloració variable, i de propietats ben diverses, avui dia encara no estudiades. I que el seu amic Lord Pestanya s’havia endinsat en una de les mines més profundes per verificar-ne l’existència, per recollir-ne uns fragments, i que n’havia fet encastar un en el penjoll que avui duia penjat al coll. No, Lady Vinegar no entendria mai què l’unia al seu bon amic Lord Pestanya. Per això Lady Cinnamon es va limitar a somriure i, tot seguit, va gronxar-se amb tota placidesa en el seu balancí.

**

La llum de la llàntia feia tentines, cada vegada més dèbil, mentre els miners s’afanyaven a col•locar les últimes càrregues. Lord Pestanya romania dret al límit més o menys vague que formaven les penombres. Mirava enrere cap a la galeria i tot era negre, com si no existís res més al món.

—De vegades també penso que no hi ha res més —va dir-li en Guillaume, el més jove dels miners. Ell i el seu company ja havien enllestit la feina—. Que quan surti d’aquí a fora no hi haurà res, que serà tan buit com aquesta foscor. Però llavors recordo la Geraldine i sé que hi ha algú esperant-me.
Li va ensenyar la fotografia en sèpia d’una de les noies del poble, de cara rodona i ulls menuts, gairebé desfeta per la humitat i la pressió dels dits i de la roba.
—És molt bufona —va assentir—. És ella, la Geraldine?
—Sí —va respondre el jove miner i tot seguit va guardar la fotografia en una butxaca de la seva jaqueta.
La llum de la llàntia era cada vegada més feble. El grup d’homes encara va tenir temps de col•locar unes quantes càrregues més en un altre extrem del nou túnel. Segons les dades dels geòlegs, la veta de manganès arribava fins allà i era substituïda per un altre mineral que encara no coneixien.
—Tothom fora! —va cridar el mestre de mines adreçant-los a la galeria de seguretat que havien habilitat uns metres més enrere.
Les càrregues ja estaven posades i ara només calia encendre la metxa perquè explotessin totes al mateix moment. Tots estaven en tensió.
Però quan ja feia estona que esperaven en silenci, en Guillaume es va aixecar esglaiat.
—La jaqueta! La meva jaqueta!
Els altres se’l miraven sorpresos. No portava la jaqueta. Segurament li cauria una sanció per no saber cuidar el material. Però ara s’havia d’estar quiet fins que explotessin les càrregues.
Però ell els deia que no l’entenien, que tot el que duia, les seves pertinences, el que més s’estimava, era en aquella jaqueta. Llavors Lord Pestanya ho va entendre. Però ja era massa tard. Davant la mirada d’estupefacció dels seus companys, en Guillaume va sortir de la galeria de seguretat i va arrencar a córrer cap al final del túnel.
Pocs segons després Lord Pestanya ja no recordava si van sortir a buscar-lo o si es van quedar allà paralitzats. Si la seva veu va quedar ofegada entre la cridòria dels miners o si el silenci va acompanyar lentament els passos del jove miner per tota la galeria. Només recordava l’estrèpit sobtat de la dinamita i que les llàgrimes li omplien els ulls, fascinats, davant l’esclat de llums i colors.

dilluns, 25 d’agost de 2008

Joao Gilberto Pestana

Havia estat un camí llarg i penós. Els mosquits, les febres, la calor sufocant... Tots els seus companys havien mort en els traïdors braços i afluents de l’Amazones. Quan Joao Gilberto Pestana va entrar al poblet de cabanes fetes de fang i branquillons, el xaman ja l’esperava vestit amb una túnica de colors terrossos i amb la cara tota pintada de vermell. Hom diria que l’havia estat esperant tota la vida.
—Sigues benvingut, company —li va dir, en una llengua que mai no havia parlat però que entenia perfectament.
—És un honor per mi ser entre vosaltres —va respondre Joao Gilberto Pestana, en aquella mateixa llengua. Li sonaven estranyes aquelles paraules per primer cop pronunciades...
No entenia què feia en aquell poble, perdut enmig de la selva amazònica, envoltat d’homes i dones que, li semblava, per primer cop rebien un visitant del món exterior. En Joao Gilberto esta exhaust. No sabia si delirava...
—El meu nom és Argos —va presentar-se el xaman—. Aquí trobareu l’anhelat repòs.
—Argos? —va fer consternat en Joao Gilberto. «Argos, el gos d’Ulisses...», va recitar-se en aquella llengua, la que de sobte identificava com a grec antic.
El xaman va assentir en silenci.
Potser sí, va intentar recordar. Potser sí que, finalment, després de tantes peripècies i trifulgues, havia trobat la seva Ítaca. Al lluny només se sentia el brogit persistent de les aigües.

Al seu costat el xaman es preguntava si havia dit les paraules encertades. Les havia repetit dins seu dia rere dia, esperant que per fi arribés aquell moment. La seva tasca, ja no la recordava, la d’acollir els clients al voltant d’una ruleta en una sala que recreava un temple de l’antiga Grècia, ja tant se valia. Havien passat dies, setmanes, mesos... qui sap si anys, i mentre s’entestava a recordar aquelles paraules, el poblet havia tornat a les antigues tradicions, el complex turístic s’havia buidat de gent i la selva havia anat recolonitzant tota la zona.
Però ara era diferent. Una nova era començava amb aquell nouvingut.

dimecres, 30 de juliol de 2008

Tensinanius sanlaurentis

La primera cita de Tensinanius sanlaurentis és avui dia encara dubtosa. Si bé al llarg del temps se n’havia descrit la taxonomia d’una manera força precisa, la seva existència seria encara una incògnita si no fos pels estudis antropològics de Lord Pestanya.

Efectivament, quan Lord Pestanya es va assabentar de la possible presència d’un homínid de gran estatura i aparença humana en una zona muntanyosa i de difícil accés de les serres de la Mediterrània Occidental, no va dubtar ni un moment a fer l’equipatge. En arribar al paratge d’on provenia la cita, ben bé al capdamunt d’allà on havia estat erigit l’antic monestir de Sant Llorenç i des d’on s’admirava la rica plana del Vallès, Lord Pestanya va entendre que es trobava en un indret especial i va escriure en el seu diari:

«He recollit diferents testimonis i de moment tots apunten en la mateixa direcció. Sembla que l’humanoide anomenat Tensinanius sanlaurentis pels antics monjos naturalistes que recorrien el camí entre aquest antic monestir i el de Sant Cugat podria tractar-se de l’“esglaó perdut” que explicaria l’origen de la nostra espècie. Les primeres observacions assenyalen que es tracta d'una espècie eminentment nocturna, ja que per ara els únics exemplars han estat vistos obrint-se pas entre la vegetació de les cingleres. Per identificar-lo només cal fixar-se en l’ull central que brilla al mig del front, i que els serveix per orientar-se en la foscor.»

**

Mesos més tard, Lord Pestanya visitava la seva bona amiga Lady Cinnamon a la finca de la família Cinnamon del sud de Gal•les. Ella esperava amb anhel el relat d’aquelles investigacions. Per Lady Cinnamon, Lord Pestanya era un amic i mentor, ja que compartia amb ella tots els coneixements que adquiria i que gran part del seu entorn social rebutjava. I sí, l’admiració mútua els reunia sovint en aquell jardí on parlaven de coses fins ara mai imaginades.
—Així, doncs, Lord Pestanya —va inquirir impacient Lady Cinnamon—, esteu segur d’aquest descobriment?
—Benvolguda amiga, no en tingueu cap dubte —responia Lord Pestanya mentre alçava amb calma la tassa de te—. Em podeu ben creure. L’humanoide de Sant Llorenç del Munt presenta les mateixes característiques biològiques i socials que alguns dels seus cosins llunyans del Nepal, el Canadà i les antigues colònies nord-americanes.
—Quina sort que teniu, Lord Pestanya, de poder fer tots aquests viatges —va exclamar Lady Cinnamon—. I com m’agradaria deslliurar-me de les meves obligacions a la societat benèfica que tradicionalment sustenta la meva família.
—Algun dia, Lady Cinnamon... —va començar Lord Pestanya, però es va aturar de cop. La mirada amatent d’aquella jove inquieta el captenia. De feia temps que volia proposar-li de fer un viatge junts per totes aquelles terres de les quals ja li havia parlat. Però, certament, no gosava comprometre el bon nom d’aquella dama ni el de la seva família.
—Sí, alguna dia —va respondre ella.
I tot seguit li va oferir una safata amb galetes de gingebre.

**

«S’acaben els dies de la meva estada en aquests paratges mediterranis i encara no he pogut determinar amb certesa la procedència de l’homínid de Sant Llorenç. La humanitat és un gran misteri. Arribem i marxem. Creixem caminant. Ens trobem i ens separem. Però mai no sabem escollir els moments. Quan escollirem aturar-nos i prendre allò que tant anhelem? Quan aprendrem a distingir els indicis de les certeses? Potser és precisament això el que ha perdut l’espècie humana al llarg del feixuc camí de l’evolució. Fa uns dies, per exemple, des del meu aguait del Camí dels Monjos, s’acostava una silueta enorme al meu davant. Clarament veia aquell tercer ull, brillant, que il•luminava els altres dos a banda i banda. I, de sobte, l’ull es va apagar i la silueta es va estirar al terra per admirar el cel estrellat.»
Extracte del diari de Lord Pestanya



Tensinanius sanlaurentis
Fotografia cedida per Lord Pestanya al Natural History Chichester Museum



diumenge, 20 de juliol de 2008

De bon matí

De bon matí sortíem del poble i enfilàvem el camí que mena entre els camps arran de marges fins a l’ermita. El sol ja anunciava que seria un dia lent i fatigós. En perdre de vista el poble, allà on tot just les herbes altes havien pres possessió dels erms, ens vam aturar a esmorzar vora un mur de pedra, arrecerats a la generosa ombra d’un arbre.

Menjàvem en silenci, pausadament. Només sentíem els dèbils sorolls que emetien els nostres cossos en mastegar i engolir el menjar. Cruixia una llesca de pa dins la boca, una dentadura s’obria pas en el cos d’una poma, unes dents arrencaven lentament un tros de figa seca. Mentrestant el paisatge ens acompanyava. L’estesa de camps, l’esquitxada dels boscos en aclarides disperses i denses arbredes, la vaga traça dels camins, semiocults entre el capritxós relleu i l’insistent brancatge. A vegades, no era el primer cop, ens feia la impressió que era el paisatge qui ens observava a nosaltres. Al capdavall, érem nosaltres els nouvinguts en un món que funcionava tot sol. Ves, la gent de ciutat sempre serà gent estranya.

Però avui havia de ser diferent. De fet, encara no ho sabíem. Era tal la quietud d’aquell matí, o potser la suavitat d’un vent gairebé imperceptible que ocultava discretament tota mena d’olors i bons o mals auguris, que fins i tot a nosaltres ens semblava que no hi érem. També els ho devia semblar a ells. Una família de cèrvids s’enfilava entre les herbes altes des de la vora del riu. Van avançar a poc a poc, sense aturar-se, ben bé a pocs metres del camí. Els vèiem. Fins que ells ens van veure també. I ens vam mirar tots de fit a fit. Entre nosaltres, entre ells, els uns als altres. De sobte, van tombar cap a un costat i van desaparèixer de nou entre les herbes.

Cap de nosaltres va dir res. Almenys no de seguida. No és gaire habitual trobar-se aquestes bèsties de tan a prop. Em va venir al cap la visió d’un isard, un dia, en un moment d’aquells moments tan meus de confusió interna. Ens vam trobar cara a cara uns breus instants durant els quals vaig poder admirar aquella singular figura. I, d’un bot, el vaig veure allunyar-se, tensant com mai ho havia vist aquella musculatura prodigiosa que li permetia fugir amb agilitat i prestesa, en amples prats gespats o en pendents pedregoses. Després, aquella mena de neguit amansit de seguida per una fina sensació de solitud i un profund sentiment de respecte.

Tots tres vam tornar de cop als habituals compassos del nostre temps i de les nostres rodes personals. Vam comentar que, efectivament, havíem vist el que havíem vist. No era una visió de la sabana africana. La nostra condició d’urbanites encara augmentava la nostra alegria, tan íntima com absurda als ulls de qualsevol que ens observés des de la distància. De fet, no ens vam adonar que un home se’ns acostava lentament pel camí del poble. Quan va arribar a la nostra alçada, ens va saludar amb una rialla.

—Ves, aquest jovent, què hi feu aquí sota la noguera? Que no ho sabeu que us agafarà mal de cap?

I, dit això, va continuar caminant sense girar-se ni una sola vegada.