dimecres, 30 de juliol de 2008

Tensinanius sanlaurentis

La primera cita de Tensinanius sanlaurentis és avui dia encara dubtosa. Si bé al llarg del temps se n’havia descrit la taxonomia d’una manera força precisa, la seva existència seria encara una incògnita si no fos pels estudis antropològics de Lord Pestanya.

Efectivament, quan Lord Pestanya es va assabentar de la possible presència d’un homínid de gran estatura i aparença humana en una zona muntanyosa i de difícil accés de les serres de la Mediterrània Occidental, no va dubtar ni un moment a fer l’equipatge. En arribar al paratge d’on provenia la cita, ben bé al capdamunt d’allà on havia estat erigit l’antic monestir de Sant Llorenç i des d’on s’admirava la rica plana del Vallès, Lord Pestanya va entendre que es trobava en un indret especial i va escriure en el seu diari:

«He recollit diferents testimonis i de moment tots apunten en la mateixa direcció. Sembla que l’humanoide anomenat Tensinanius sanlaurentis pels antics monjos naturalistes que recorrien el camí entre aquest antic monestir i el de Sant Cugat podria tractar-se de l’“esglaó perdut” que explicaria l’origen de la nostra espècie. Les primeres observacions assenyalen que es tracta d'una espècie eminentment nocturna, ja que per ara els únics exemplars han estat vistos obrint-se pas entre la vegetació de les cingleres. Per identificar-lo només cal fixar-se en l’ull central que brilla al mig del front, i que els serveix per orientar-se en la foscor.»

**

Mesos més tard, Lord Pestanya visitava la seva bona amiga Lady Cinnamon a la finca de la família Cinnamon del sud de Gal•les. Ella esperava amb anhel el relat d’aquelles investigacions. Per Lady Cinnamon, Lord Pestanya era un amic i mentor, ja que compartia amb ella tots els coneixements que adquiria i que gran part del seu entorn social rebutjava. I sí, l’admiració mútua els reunia sovint en aquell jardí on parlaven de coses fins ara mai imaginades.
—Així, doncs, Lord Pestanya —va inquirir impacient Lady Cinnamon—, esteu segur d’aquest descobriment?
—Benvolguda amiga, no en tingueu cap dubte —responia Lord Pestanya mentre alçava amb calma la tassa de te—. Em podeu ben creure. L’humanoide de Sant Llorenç del Munt presenta les mateixes característiques biològiques i socials que alguns dels seus cosins llunyans del Nepal, el Canadà i les antigues colònies nord-americanes.
—Quina sort que teniu, Lord Pestanya, de poder fer tots aquests viatges —va exclamar Lady Cinnamon—. I com m’agradaria deslliurar-me de les meves obligacions a la societat benèfica que tradicionalment sustenta la meva família.
—Algun dia, Lady Cinnamon... —va començar Lord Pestanya, però es va aturar de cop. La mirada amatent d’aquella jove inquieta el captenia. De feia temps que volia proposar-li de fer un viatge junts per totes aquelles terres de les quals ja li havia parlat. Però, certament, no gosava comprometre el bon nom d’aquella dama ni el de la seva família.
—Sí, alguna dia —va respondre ella.
I tot seguit li va oferir una safata amb galetes de gingebre.

**

«S’acaben els dies de la meva estada en aquests paratges mediterranis i encara no he pogut determinar amb certesa la procedència de l’homínid de Sant Llorenç. La humanitat és un gran misteri. Arribem i marxem. Creixem caminant. Ens trobem i ens separem. Però mai no sabem escollir els moments. Quan escollirem aturar-nos i prendre allò que tant anhelem? Quan aprendrem a distingir els indicis de les certeses? Potser és precisament això el que ha perdut l’espècie humana al llarg del feixuc camí de l’evolució. Fa uns dies, per exemple, des del meu aguait del Camí dels Monjos, s’acostava una silueta enorme al meu davant. Clarament veia aquell tercer ull, brillant, que il•luminava els altres dos a banda i banda. I, de sobte, l’ull es va apagar i la silueta es va estirar al terra per admirar el cel estrellat.»
Extracte del diari de Lord Pestanya



Tensinanius sanlaurentis
Fotografia cedida per Lord Pestanya al Natural History Chichester Museum



diumenge, 20 de juliol de 2008

De bon matí

De bon matí sortíem del poble i enfilàvem el camí que mena entre els camps arran de marges fins a l’ermita. El sol ja anunciava que seria un dia lent i fatigós. En perdre de vista el poble, allà on tot just les herbes altes havien pres possessió dels erms, ens vam aturar a esmorzar vora un mur de pedra, arrecerats a la generosa ombra d’un arbre.

Menjàvem en silenci, pausadament. Només sentíem els dèbils sorolls que emetien els nostres cossos en mastegar i engolir el menjar. Cruixia una llesca de pa dins la boca, una dentadura s’obria pas en el cos d’una poma, unes dents arrencaven lentament un tros de figa seca. Mentrestant el paisatge ens acompanyava. L’estesa de camps, l’esquitxada dels boscos en aclarides disperses i denses arbredes, la vaga traça dels camins, semiocults entre el capritxós relleu i l’insistent brancatge. A vegades, no era el primer cop, ens feia la impressió que era el paisatge qui ens observava a nosaltres. Al capdavall, érem nosaltres els nouvinguts en un món que funcionava tot sol. Ves, la gent de ciutat sempre serà gent estranya.

Però avui havia de ser diferent. De fet, encara no ho sabíem. Era tal la quietud d’aquell matí, o potser la suavitat d’un vent gairebé imperceptible que ocultava discretament tota mena d’olors i bons o mals auguris, que fins i tot a nosaltres ens semblava que no hi érem. També els ho devia semblar a ells. Una família de cèrvids s’enfilava entre les herbes altes des de la vora del riu. Van avançar a poc a poc, sense aturar-se, ben bé a pocs metres del camí. Els vèiem. Fins que ells ens van veure també. I ens vam mirar tots de fit a fit. Entre nosaltres, entre ells, els uns als altres. De sobte, van tombar cap a un costat i van desaparèixer de nou entre les herbes.

Cap de nosaltres va dir res. Almenys no de seguida. No és gaire habitual trobar-se aquestes bèsties de tan a prop. Em va venir al cap la visió d’un isard, un dia, en un moment d’aquells moments tan meus de confusió interna. Ens vam trobar cara a cara uns breus instants durant els quals vaig poder admirar aquella singular figura. I, d’un bot, el vaig veure allunyar-se, tensant com mai ho havia vist aquella musculatura prodigiosa que li permetia fugir amb agilitat i prestesa, en amples prats gespats o en pendents pedregoses. Després, aquella mena de neguit amansit de seguida per una fina sensació de solitud i un profund sentiment de respecte.

Tots tres vam tornar de cop als habituals compassos del nostre temps i de les nostres rodes personals. Vam comentar que, efectivament, havíem vist el que havíem vist. No era una visió de la sabana africana. La nostra condició d’urbanites encara augmentava la nostra alegria, tan íntima com absurda als ulls de qualsevol que ens observés des de la distància. De fet, no ens vam adonar que un home se’ns acostava lentament pel camí del poble. Quan va arribar a la nostra alçada, ens va saludar amb una rialla.

—Ves, aquest jovent, què hi feu aquí sota la noguera? Que no ho sabeu que us agafarà mal de cap?

I, dit això, va continuar caminant sense girar-se ni una sola vegada.