dimecres, 2 de setembre de 2009

Història d’una arracada

Lord Pestanya va fer una última mirada a la badia de Portsmouth abans d’iniciar el viatge a bord del Cleopatra. El vent bufava incessant i només les gavines s’atrevien a alçar la veu. Es va palpar la butxaca i, sorprès, va trobar dues arracades ballant entre els seus dits. Ja les havia vist abans, tot just feia una estona, en una cambra del port.
—Fan goig les arracades que porteu, Lady Cinnamon —li havia dit.
Ella havia respost amb un somriure. No s’atrevia a dir-li que se les havia posat expressament per venir a acomiadar-lo. Què feia una dama com ella en una taverna de mariners? Ben mirat, tant li feia.
—Són un dels meus tresors més preuats.
Lord Pestanya va alçar la vista, sorprès pel to de veu de Lady Cinnamon, que el mirava fixament, les galtes blanques i fredes, la tebior expectant dels seus llavis. No sabien com acomiadar-se. O potser no gosaven fer-ho. Penjant de les orelles, les arracades, vermelles, com dues cireres, incitadores, no paraven de dansar.
Ara dansaven a la seva mà i això l’alegrava i a la vegada l’entristia.

Van passar mesos i el Cleopatra i els seus tripulants van recórrer milles i milles dins de l’oceà. Van conèixer la calma i les tempestes més aterridores. Una d’elles els va enviar fora de totes les rutes, en un racó de món on només persistia la línia de l’horitzó i corrents desconeguts que els feien donar voltes i més voltes, i on poc a poc el vent glaçat se’ls menjava tota esperança. Un dia Lord Pestanya s’aferrava amb força a l’escalfor de les arracades de Lady Cinnamon, ja incapaç d’empescar-se res més per evitar que la desesperació desencadenés un motí o qualsevol altra atrocitat, quan va aparèixer un noiet amb una canoa.
—Què feu? Aneu de dret a l’Antàrtida! —els va dir el noiet fent com si tingués molt fred amb els braços.
Aquell noi, es deia Tiwi, els va guiar fins a la seva terra i allí, en acomiadar-se, Lord Pestanya li va regalar una de les seves arracades.
—Té, és un dels meus tresors més preuats. Sempre que vinguis a casa meva seràs ben rebut.
En Tiwi, que era educat de mena, li va regalar un bumerang, i se’n va tornar a casa seva.

Al cap d’un temps en Tiwi, preocupat pel destí de la seva tribu, que patia tota mena de mals per causa dels europeus com els que havia salvat de l’oceà, va decidir embarcar-se en la seva canoa. Així doncs, es va posar a remar i a remar amb la convicció de travessar l’oceà.
I així va ser com, al cap d’un temps, un dia tota Londres es va llevar que no es parlava de res més. Un noiet havia remuntat el Tàmesi amb un rem i una canoa. Tenia la pell fosca i parlava una llengua estranya.

Se’n va voler ocupar una fundació benèfica, la Fundació Cinnamon, que dirigia una de les famílies més distingides de l’aristocràcia. Lady Cinnamon estava meravellada amb aquell noiet. Duia una arracada a l’orella i no parava de somriure.
—M’agrada la teva arracada.
—És un dels meus tresors més preuats —va dir en Tiwi, repetint les paraules d’aquell home que havia conegut al mar.
Lady Cinnamon va somriure alleujada. Li havien arribat notícies que el Cleopatra s’havia perdut als mars del sud però ara ja sabia que Lord Pestanya estava sa i estalvi.

Va haver de passar molt temps, fins a la festa anual de Lord Riverside, el cèlebre geògraf i mecenes que havia tingut el detall de convidar en Tiwi a l’equip de rem de la Universitat de Chichester, que Lord Pestanya va tornar en societat. Es va acostar humilment a Lady Cinnamon i li va donar un obsequi que li havia regalat un bon amic: un bumerang.
Lady Cinnamon va riure i, sense pensar-s’ho dues vegades, va sortir al jardí i va llançar el bumerang amb totes les seves forces.