De bon matí

De bon matí sortíem del poble i enfilàvem el camí que mena entre els camps arran de marges fins a l’ermita. El sol ja anunciava que seria un dia lent i fatigós. En perdre de vista el poble, allà on tot just les herbes altes havien pres possessió dels erms, ens vam aturar a esmorzar vora un mur de pedra, arrecerats a la generosa ombra d’un arbre.

Menjàvem en silenci, pausadament. Només sentíem els dèbils sorolls que emetien els nostres cossos en mastegar i engolir el menjar. Cruixia una llesca de pa dins la boca, una dentadura s’obria pas en el cos d’una poma, unes dents arrencaven lentament un tros de figa seca. Mentrestant el paisatge ens acompanyava. L’estesa de camps, l’esquitxada dels boscos en aclarides disperses i denses arbredes, la vaga traça dels camins, semiocults entre el capritxós relleu i l’insistent brancatge. A vegades, no era el primer cop, ens feia la impressió que era el paisatge qui ens observava a nosaltres. Al capdavall, érem nosaltres els nouvinguts en un món que funcionava tot sol. Ves, la gent de ciutat sempre serà gent estranya.

Però avui havia de ser diferent. De fet, encara no ho sabíem. Era tal la quietud d’aquell matí, o potser la suavitat d’un vent gairebé imperceptible que ocultava discretament tota mena d’olors i bons o mals auguris, que fins i tot a nosaltres ens semblava que no hi érem. També els ho devia semblar a ells. Una família de cèrvids s’enfilava entre les herbes altes des de la vora del riu. Van avançar a poc a poc, sense aturar-se, ben bé a pocs metres del camí. Els vèiem. Fins que ells ens van veure també. I ens vam mirar tots de fit a fit. Entre nosaltres, entre ells, els uns als altres. De sobte, van tombar cap a un costat i van desaparèixer de nou entre les herbes.

Cap de nosaltres va dir res. Almenys no de seguida. No és gaire habitual trobar-se aquestes bèsties de tan a prop. Em va venir al cap la visió d’un isard, un dia, en un moment d’aquells moments tan meus de confusió interna. Ens vam trobar cara a cara uns breus instants durant els quals vaig poder admirar aquella singular figura. I, d’un bot, el vaig veure allunyar-se, tensant com mai ho havia vist aquella musculatura prodigiosa que li permetia fugir amb agilitat i prestesa, en amples prats gespats o en pendents pedregoses. Després, aquella mena de neguit amansit de seguida per una fina sensació de solitud i un profund sentiment de respecte.

Tots tres vam tornar de cop als habituals compassos del nostre temps i de les nostres rodes personals. Vam comentar que, efectivament, havíem vist el que havíem vist. No era una visió de la sabana africana. La nostra condició d’urbanites encara augmentava la nostra alegria, tan íntima com absurda als ulls de qualsevol que ens observés des de la distància. De fet, no ens vam adonar que un home se’ns acostava lentament pel camí del poble. Quan va arribar a la nostra alçada, ens va saludar amb una rialla.

—Ves, aquest jovent, què hi feu aquí sota la noguera? Que no ho sabeu que us agafarà mal de cap?

I, dit això, va continuar caminant sense girar-se ni una sola vegada.