Proverbi australià
Fa molts anys, tants que només la Gran Muntanya ho recorda, uns homes van arribar a terres australianes. No eren els primers que posaven peu a l’illa. De fet, ells eren els últims d’ençà que el mar i la terra havien canviat. Llavors aquelles costes eren conegudes com el país de les serps i eren pocs qui el coneixien a fons. Les serps, deien, eren els éssers més savis del món. Per això els homes temien les serps i alguns fins i tot servien els designis d’aquelles bèsties. Fins que un dia, un dels homes d’aquesta darrera tribu es va trobar cara a cara amb la més vella de les serps. Estava atrapada i malferida entre unes roques i va decidir ajudar-la. A canvi d’això, la serp li va xiuxiuejar a l’orella el secret de la vida. Les persones que coneixien aquell secret, deien, eren capaces de fer coses meravelloses, i la gent d’aquell poble es va barrejar amb els altes pobles i van viure junts en harmonia durant molt temps, mentre el secret anava passant de pares a fills.Un dia el pare d’en Tiwi es va endur el seu fill a caçar crancs a la vora del mar. En Tiwi en va trobar un d’enorme, el més gros que havien vist mai. Però al seu pare ja no li interessaven els crancs. Durant els últims anys el seu poble havia patit molt per culpa d’uns homes que venien en grans canoes de l’altra banda del mar i s’enduien la gent, el menjar, tot el que tenien... Per això el seu poble moria de fam i patia el flagell de malalties desconegudes. Aquell dia el pare d’en Tiwi va comunicar al seu fill el secret de la serp. Pare i fill van passejar arran de mar fins que el sol es va pondre i llavors se’n van tornar abraçats bosc endins vers el llogarret on vivien.
Dies després el pare d’en Tiwi va morir sobtadament. Encara era jove però tots van dir que havia estat de mort natural, que havia envellit de tristesa. Ara en Tiwi, com a portador del secret, s’havia convertit en el guia del seu poble. D’ell depenien tantes coses..., i no sabia per on començar. Per ell la vida només era pujar a una canoa i remar entre les aigües cristal·lines. Això és el que feia dia rere dia, i cada vegada més endins del mar i cada vegada s’hi estava més i més dies, intentant trobar una resposta.
En un dels seus viatges mar endins es va trobar una de les grans canoes, un vaixell, mig enfonsat, malmès per una tempesta. En Tiwi era una persona bondadosa i va guiar aquells homes desesperats fins a la costa. Ben mirat, no li van semblar males persones. Veia l’agraïment en els seus ulls i fins i tot li van fer alguns presents per a la gent del seu poble. Li van dir que venien de l’altra banda de l’horitzó, d’Anglaterra, d’allà on es ponia el sol. Eren ells els homes que el seu poble sempre havia temut? No ho entenia.
Potser era això, es va dir un dia en Tiwi. Amb prou feines va parlar-ne amb ningú. Es va acomiadar de la seva família, va carregar la canoa i va desaparèixer remant cap a la línia de l’horitzó.
Diuen que als pobles de la vella Austràlia encara busquen al capvespre la seva silueta, la d’aquell noi, en Tiwi, el que sabia el secret de la vida, que va partir mar enllà i que tornaria ben aviat, quan arribés el dia, per portar de nou la pau al seu poble.
