Història d’una arracada

Lord Pestanya va fer una última mirada a la badia de Portsmouth abans d’iniciar el viatge a bord del Cleopatra. El vent bufava incessant i només les gavines s’atrevien a alçar la veu. Es va palpar la butxaca i, sorprès, va trobar dues arracades ballant entre els seus dits. Ja les havia vist abans, tot just feia una estona, en una cambra del port.
—Fan goig les arracades que porteu, Lady Cinnamon —li havia dit.
Ella havia respost amb un somriure. No s’atrevia a dir-li que se les havia posat expressament per venir a acomiadar-lo. Què feia una dama com ella en una taverna de mariners? Ben mirat, tant li feia.
—Són un dels meus tresors més preuats.
Lord Pestanya va alçar la vista, sorprès pel to de veu de Lady Cinnamon, que el mirava fixament, les galtes blanques i fredes, la tebior expectant dels seus llavis. No sabien com acomiadar-se. O potser no gosaven fer-ho. Penjant de les orelles, les arracades, vermelles, com dues cireres, incitadores, no paraven de dansar.
Ara dansaven a la seva mà i això l’alegrava i a la vegada l’entristia.

Van passar mesos i el Cleopatra i els seus tripulants van recórrer milles i milles dins de l’oceà. Van conèixer la calma i les tempestes més aterridores. Una d’elles els va enviar fora de totes les rutes, en un racó de món on només persistia la línia de l’horitzó i corrents desconeguts que els feien donar voltes i més voltes, i on poc a poc el vent glaçat se’ls menjava tota esperança. Un dia Lord Pestanya s’aferrava amb força a l’escalfor de les arracades de Lady Cinnamon, ja incapaç d’empescar-se res més per evitar que la desesperació desencadenés un motí o qualsevol altra atrocitat, quan va aparèixer un noiet amb una canoa.
—Què feu? Aneu de dret a l’Antàrtida! —els va dir el noiet fent com si tingués molt fred amb els braços.
Aquell noi, es deia Tiwi, els va guiar fins a la seva terra i allí, en acomiadar-se, Lord Pestanya li va regalar una de les seves arracades.
—Té, és un dels meus tresors més preuats. Sempre que vinguis a casa meva seràs ben rebut.
En Tiwi, que era educat de mena, li va regalar un bumerang, i se’n va tornar a casa seva.

Al cap d’un temps en Tiwi, preocupat pel destí de la seva tribu, que patia tota mena de mals per causa dels europeus com els que havia salvat de l’oceà, va decidir embarcar-se en la seva canoa. Així doncs, es va posar a remar i a remar amb la convicció de travessar l’oceà.
I així va ser com, al cap d’un temps, un dia tota Londres es va llevar que no es parlava de res més. Un noiet havia remuntat el Tàmesi amb un rem i una canoa. Tenia la pell fosca i parlava una llengua estranya.

Se’n va voler ocupar una fundació benèfica, la Fundació Cinnamon, que dirigia una de les famílies més distingides de l’aristocràcia. Lady Cinnamon estava meravellada amb aquell noiet. Duia una arracada a l’orella i no parava de somriure.
—M’agrada la teva arracada.
—És un dels meus tresors més preuats —va dir en Tiwi, repetint les paraules d’aquell home que havia conegut al mar.
Lady Cinnamon va somriure alleujada. Li havien arribat notícies que el Cleopatra s’havia perdut als mars del sud però ara ja sabia que Lord Pestanya estava sa i estalvi.

Va haver de passar molt temps, fins a la festa anual de Lord Riverside, el cèlebre geògraf i mecenes que havia tingut el detall de convidar en Tiwi a l’equip de rem de la Universitat de Chichester, que Lord Pestanya va tornar en societat. Es va acostar humilment a Lady Cinnamon i li va donar un obsequi que li havia regalat un bon amic: un bumerang.
Lady Cinnamon va riure i, sense pensar-s’ho dues vegades, va sortir al jardí i va llançar el bumerang amb totes les seves forces.

Xanadú

«A Xanadú l’home que res buscava
Erigí la cúpula d'un palau magnificent,
Allí on Alfa, el riu sagrat, silent trescava
A través de cavernes que ningú no coneix
Fins a un mar que el sol mai no ha vist...»
Samuel Talló Galderic

Joao Gilberto Pestana va sortir de casa un dia de cada dia. Va dubtar si quedar-se passejant arran de riu per la seva Lisboa natal, o d’anar més al nord, a veure la branca britànica de la seva família i gaudir de la companyia dels entranyables Cinnamon a la seva finca rural de Lancashire. No se sabia decidir. Per això, sense saber com, va embarcar distret i va desembarcar a Sydney al cap d’un temps. De fet, el temps no importava.

Va recórrer la ciutat fins que es van acabar les cases, va travessar els cultius, va entrar als boscos i va trepitjar aiguamolls i va explorar deserts. Encara no havia decidit què faria. Ben mirat, no tenia enlloc més on anar. Fins que una serp va passar-li entre les cames i el va mossegar al turmell. No hi havia res a fer. O això li semblava.

Quan el vell fetiller el va recollir, li va dir que si es volia guarir del verí de la serp hauria d’emprendre un viatge. I què havia estat fent tot aquest temps? Però aquell aborigen de pell fosca li va fer que no amb el cap.
—Les serps són sàvies criatures —li va dir en una llengua que entenia, no sabia com—, perquè saben serpentejar com el riu més amagat. I si en seguiu el curs beureu d’aquella aigua capaç de sanar els pitjors verins.
En Joao Gilberto no li va dir ni que sí ni que no. Va tancar els ulls i va caure en un son profund.

**

—Què fas? —va dir en obrir els ulls. Un noiet feia un dibuix assegut al seu costat.
—Dibuixo. T’agrada?
Va somriure.
—Tens molta traça. Com et dius?
—Em dic John, però a casa em diuen John el Koala.
En Joao Gilberto va assentir amb el cap i va mirar el dibuix del noi i després l'horitzó. Eren una mateixa cosa.
—M’he mort? —va preguntar després d’un llarg silenci.
—No —va riure el noi—, una serp et va mossegar i per això t'has curat.
—Ja m’ho semblava.

**

Lord Pestanya va entrar a l’escriptori de Lady Cinnamon, on ella ja l’esperava.
—Què em volíeu ensenyar? —va inquirir Lord Pestanya.
—Un llibre que em va enviar el meu oncle Joao Gilberto.
—Etimologia? —es va sorprendre Lord Pestanya en veure el llom del llibre.
—El meu oncle em va marcar aquesta pàgina abans de sortir a fer un llarg viatge —li va explicar Lady Cinnamon mentre obria el llibre per allà on s’endevinava un punt amb forma de serp.
—Xanadú... Sanadú... Sanadur... Sanador... La sanació. És aquest el viatge del vostre oncle?
—No ho sé, potser sí.
Des del saló principal se sentia el so del gramòfon.

Idillium

—Diuen que quan mires dins un cristall d'idillium emergeix de sobte un esclat de llums i colors.
—Idillium? —va preguntar estranyada Lady Vinegar, que no estava acostumada a les excentricitats de la seva companya de la societat benèfica—. No n’havia sentit a parlar mai.
Lady Cinnamon va somriure des del seu balancí. De sobte s’adonava que no li ho podia explicar. La seva companya no entendria que l’idillium era un element nou, molt abundant però amagat sota terra, en avencs gairebé inexpugnables. Que aquells cristalls eren sensibles a la llum, d’una coloració variable, i de propietats ben diverses, avui dia encara no estudiades. I que el seu amic Lord Pestanya s’havia endinsat en una de les mines més profundes per verificar-ne l’existència, per recollir-ne uns fragments, i que n’havia fet encastar un en el penjoll que avui duia penjat al coll. No, Lady Vinegar no entendria mai què l’unia al seu bon amic Lord Pestanya. Per això Lady Cinnamon es va limitar a somriure i, tot seguit, va gronxar-se amb tota placidesa en el seu balancí.

**

La llum de la llàntia feia tentines, cada vegada més dèbil, mentre els miners s’afanyaven a col•locar les últimes càrregues. Lord Pestanya romania dret al límit més o menys vague que formaven les penombres. Mirava enrere cap a la galeria i tot era negre, com si no existís res més al món.

—De vegades també penso que no hi ha res més —va dir-li en Guillaume, el més jove dels miners. Ell i el seu company ja havien enllestit la feina—. Que quan surti d’aquí a fora no hi haurà res, que serà tan buit com aquesta foscor. Però llavors recordo la Geraldine i sé que hi ha algú esperant-me.
Li va ensenyar la fotografia en sèpia d’una de les noies del poble, de cara rodona i ulls menuts, gairebé desfeta per la humitat i la pressió dels dits i de la roba.
—És molt bufona —va assentir—. És ella, la Geraldine?
—Sí —va respondre el jove miner i tot seguit va guardar la fotografia en una butxaca de la seva jaqueta.
La llum de la llàntia era cada vegada més feble. El grup d’homes encara va tenir temps de col•locar unes quantes càrregues més en un altre extrem del nou túnel. Segons les dades dels geòlegs, la veta de manganès arribava fins allà i era substituïda per un altre mineral que encara no coneixien.
—Tothom fora! —va cridar el mestre de mines adreçant-los a la galeria de seguretat que havien habilitat uns metres més enrere.
Les càrregues ja estaven posades i ara només calia encendre la metxa perquè explotessin totes al mateix moment. Tots estaven en tensió.
Però quan ja feia estona que esperaven en silenci, en Guillaume es va aixecar esglaiat.
—La jaqueta! La meva jaqueta!
Els altres se’l miraven sorpresos. No portava la jaqueta. Segurament li cauria una sanció per no saber cuidar el material. Però ara s’havia d’estar quiet fins que explotessin les càrregues.
Però ell els deia que no l’entenien, que tot el que duia, les seves pertinences, el que més s’estimava, era en aquella jaqueta. Llavors Lord Pestanya ho va entendre. Però ja era massa tard. Davant la mirada d’estupefacció dels seus companys, en Guillaume va sortir de la galeria de seguretat i va arrencar a córrer cap al final del túnel.
Pocs segons després Lord Pestanya ja no recordava si van sortir a buscar-lo o si es van quedar allà paralitzats. Si la seva veu va quedar ofegada entre la cridòria dels miners o si el silenci va acompanyar lentament els passos del jove miner per tota la galeria. Només recordava l’estrèpit sobtat de la dinamita i que les llàgrimes li omplien els ulls, fascinats, davant l’esclat de llums i colors.

Tensinanius sanlaurentis

La primera cita de Tensinanius sanlaurentis és avui dia encara dubtosa. Si bé al llarg del temps se n’havia descrit la taxonomia d’una manera força precisa, la seva existència seria encara una incògnita si no fos pels estudis antropològics de Lord Pestanya.

Efectivament, quan Lord Pestanya es va assabentar de la possible presència d’un homínid de gran estatura i aparença humana en una zona muntanyosa i de difícil accés de les serres de la Mediterrània Occidental, no va dubtar ni un moment a fer l’equipatge. En arribar al paratge d’on provenia la cita, ben bé al capdamunt d’allà on havia estat erigit l’antic monestir de Sant Llorenç i des d’on s’admirava la rica plana del Vallès, Lord Pestanya va entendre que es trobava en un indret especial i va escriure en el seu diari:

«He recollit diferents testimonis i de moment tots apunten en la mateixa direcció. Sembla que l’humanoide anomenat Tensinanius sanlaurentis pels antics monjos naturalistes que recorrien el camí entre aquest antic monestir i el de Sant Cugat podria tractar-se de l’“esglaó perdut” que explicaria l’origen de la nostra espècie. Les primeres observacions assenyalen que es tracta d'una espècie eminentment nocturna, ja que per ara els únics exemplars han estat vistos obrint-se pas entre la vegetació de les cingleres. Per identificar-lo només cal fixar-se en l’ull central que brilla al mig del front, i que els serveix per orientar-se en la foscor.»

**

Mesos més tard, Lord Pestanya visitava la seva bona amiga Lady Cinnamon a la finca de la família Cinnamon del sud de Gal•les. Ella esperava amb anhel el relat d’aquelles investigacions. Per Lady Cinnamon, Lord Pestanya era un amic i mentor, ja que compartia amb ella tots els coneixements que adquiria i que gran part del seu entorn social rebutjava. I sí, l’admiració mútua els reunia sovint en aquell jardí on parlaven de coses fins ara mai imaginades.
—Així, doncs, Lord Pestanya —va inquirir impacient Lady Cinnamon—, esteu segur d’aquest descobriment?
—Benvolguda amiga, no en tingueu cap dubte —responia Lord Pestanya mentre alçava amb calma la tassa de te—. Em podeu ben creure. L’humanoide de Sant Llorenç del Munt presenta les mateixes característiques biològiques i socials que alguns dels seus cosins llunyans del Nepal, el Canadà i les antigues colònies nord-americanes.
—Quina sort que teniu, Lord Pestanya, de poder fer tots aquests viatges —va exclamar Lady Cinnamon—. I com m’agradaria deslliurar-me de les meves obligacions a la societat benèfica que tradicionalment sustenta la meva família.
—Algun dia, Lady Cinnamon... —va començar Lord Pestanya, però es va aturar de cop. La mirada amatent d’aquella jove inquieta el captenia. De feia temps que volia proposar-li de fer un viatge junts per totes aquelles terres de les quals ja li havia parlat. Però, certament, no gosava comprometre el bon nom d’aquella dama ni el de la seva família.
—Sí, alguna dia —va respondre ella.
I tot seguit li va oferir una safata amb galetes de gingebre.

**

«S’acaben els dies de la meva estada en aquests paratges mediterranis i encara no he pogut determinar amb certesa la procedència de l’homínid de Sant Llorenç. La humanitat és un gran misteri. Arribem i marxem. Creixem caminant. Ens trobem i ens separem. Però mai no sabem escollir els moments. Quan escollirem aturar-nos i prendre allò que tant anhelem? Quan aprendrem a distingir els indicis de les certeses? Potser és precisament això el que ha perdut l’espècie humana al llarg del feixuc camí de l’evolució. Fa uns dies, per exemple, des del meu aguait del Camí dels Monjos, s’acostava una silueta enorme al meu davant. Clarament veia aquell tercer ull, brillant, que il•luminava els altres dos a banda i banda. I, de sobte, l’ull es va apagar i la silueta es va estirar al terra per admirar el cel estrellat.»

Extracte del diari de Lord Pestanya

Tensinanius sanlaurentis
Fotografia cedida per Lord Pestanya al Natural History Chichester Museum