the_pestanya_project

arideses

2011-01-25T15:01:00.001+01:00

A través de l’ull que enrogeix d’enyor

Pel llagrimeig constant de la roca grisa

Perduda per foradades de vent trencadís

Devorada per tempestes de buits i silencis

Busco un bassal que em digui qui sóc

I només veig les pedres sagnants i calentes

Esquinçades per cursos d’aigües

Isolades per onades de sol

Només un illot de rutines grises

Només un erm de fang i de dol.

«Amèlia de Quinson»

Lady Cinnamon va tancar el llibre lentament. Les enfiladisses que recobrien la glorieta del jardí mica en mica dequeien en un son marcescent, qui sap si definitiu. Feia mesos que no tenia notícies de Lord Pestanya i la seva expedició. A vegades, tot esmorzant, escampava un floc de mantega delicadament sobre el pa torrat i s’imaginava una figura humana arrossegant-se per una planúria desolada, com un nàufrag en terres hostils.

—En què penseu, Lady Cinnamon? —li preguntava Lady Vinegar, la seva fidel companya.

Però ella alçava els ulls i clavava mossegada a la torrada. Notava la mantega desfent-se-li entre les genives i, de cop i volta, havia de reprimir un plor lent, incolor.

—No res, Lady Vinegar —responia amb veu serena—. No trobeu que fa temps que no passegem pel torrent Sec?

I novament s’hi arribaven, amb les vores de les faldilles enfangades, para-sol en mà, per comprovar que el nivell d’aigua havia baixat i que tan sols uns pocs bassals sobrevivien a les temperatures d’aquell estiu anticipat.

Camagrocs

2009-10-07T18:41:00.009+02:00

«I diuen que cacen bolets...»

A la darreria de l’estiu ens posseeix una fal•lera ancestral que ens empeny carretera amunt a desembarcar en una falda humida de la muntanya, cistell sota el braç, a la recerca d’uns éssers tan desconeguts com desitjats. Els bolets. I, ben mirat, si ens aturem a pensar què ens aporten, aigua i fibra, una textura especial, una mica de gust i l’aroma, no hi ha gaire contingut nutritiu que justifiqui tant de desfici. O potser sí? Potser sí però ja estaríem entrant en un altre tema... Cal dir, però, que els bolets hi són perquè hi han de ser, no perquè algú hagi de collir-los. Amb el temps n’hem après la funció a la natura. Els bolets són el cos fructífer dels fongs, una mena d’éssers de forma dubtosa que inunden de filaments tot el bosc. Els científics solen assenyalar-los com els netejadors dels boscos perquè descomponen la matèria que queda abandonada, sense cap més utilitat que podrir-se lentament amb la humitat. I nosaltres que pensàvem que eren per menjar o per acostar-nos per uns instants a una deïtat suposem que imaginària... El cas és que el bolet que hom cull per posar a l’arròs o a l’estofat justifica tot un peregrinatge, un ritual, fins i tot una adoració que escapa de totes les mides.

Ja fa temps un boletaire es va aventurar tot sol pels boscos del Ripollès. Presumia de tenir un olfacte molt fi i poques vegades tornava amb el cistell buit. I, si mai ho havia de fer, ni tant sols se li podia dirigir la paraula. Però aquell dia seria diferent. Sotabosc sec d’entrada. Va arrufar el nas. Poc en trauria a aquella alçada, però no es va desanimar. Li calia pujar una mica i buscar un racó més ombrívol. Amb els ulls buscava les traces taronjades que li indiquessin la presència d’un rovelló traient el cap entre les herbes. Encara res. Va travessar un torrent i més amunt del fang, ben bé al costat d’un tronc caigut, els va veure. Aquells cossets menuts, amb el peu d’un groc pujat i el barret marró que a vegades es confonia amb trèvols, fulles o trossos d’escorça.

El boletaire es va ajupir, primer com si obeís un cert sentiment de veneració, trencant aquells cossets d’un en un, després àvidament, arreplegant-los amb les mans, estirant-los amb tota la grapa. Fins que semblava que ja no en quedaven. Però no. Més amunt s’enfilava tota una senderola groga i marró, s’obria pas entre les herbes i la molsa, d’un verd cada vegada més fosc i profund. «Els meus camagrocs!», es va exclamar sense alçar la veu (no fos cas que algun altre boletaire el sentís i volgués arravatar-li les seves preses). El camí dels camagrocs s’enfilava per un marge al costat d’unes roques, passava per sota uns arbres que tancaven el bosc, s’obrien a un prat flanquejat pels pins i de nou s’alçaven suaument per un pendent de molses esquitxades d’alegres multituds de camagrocs, que ja l’esperaven. Allò era un festival. El boletaire no se’n sabia avenir, estirat sobre la molsa, collint-los, acariciant-los, netejant-los la terra curosament amb els dits, parlant-los, adorant-los, estimant-los. El cistell ja era tot ple i vessava, els seus camagrocs saltaven al seu voltant, se submergien dins la molsa i tornaven per enfilar-se-li pels dits. Fora de si, el boletaire va agafar el cistell i se’l va abocar tot per sobre. Una dutxa de camagrocs li cobria tot el cos, nedava amb ells, transportat a un món idíl•lic on només ell i els seus bolets compartien una intimitat d’una joia única i irrepetible.

Els seus camagrocs... Eren d’ell els camagrocs o potser es tenien els uns als altres? Ell ja formava part dels camagrocs, compartien un mateix espai entre el cel i la terra, en aquell bosc que ningú més coneixia. Els camagrocs formaven part d’ell, se li enfilaven per les cames i pel pit, penetraven la seva roba, la pell, li saturaven els porus, l’abraçaven en milers de filaments i poc a poc ocupaven cada centímetre del seu cos, cada racó de la seva consciència, cada gota d’humitat, desfeien tot allò que l’unia a ell mateix, li xuclaven tota essència i, transcorreguts aquells instants sublims d’èxtasi, difícil seria dir si van ser llargs o si van ser breus, el boletaire va desaparèixer, va ser digerit pel bosc, i mai més ningú va saber res d’ell.

Història d’una arracada

2009-09-02T20:29:00.003+02:00

Lord Pestanya va fer una última mirada a la badia de Portsmouth abans d’iniciar el viatge a bord del Cleopatra. El vent bufava incessant i només les gavines s’atrevien a alçar la veu. Es va palpar la butxaca i, sorprès, va trobar dues arracades ballant entre els seus dits. Ja les havia vist abans, tot just feia una estona, en una cambra del port.
—Fan goig les arracades que porteu, Lady Cinnamon —li havia dit.
Ella havia respost amb un somriure. No s’atrevia a dir-li que se les havia posat expressament per venir a acomiadar-lo. Què feia una dama com ella en una taverna de mariners? Ben mirat, tant li feia.
—Són un dels meus tresors més preuats.
Lord Pestanya va alçar la vista, sorprès pel to de veu de Lady Cinnamon, que el mirava fixament, les galtes blanques i fredes, la tebior expectant dels seus llavis. No sabien com acomiadar-se. O potser no gosaven fer-ho. Penjant de les orelles, les arracades, vermelles, com dues cireres, incitadores, no paraven de dansar.
Ara dansaven a la seva mà i això l’alegrava i a la vegada l’entristia.

Van passar mesos i el Cleopatra i els seus tripulants van recórrer milles i milles dins de l’oceà. Van conèixer la calma i les tempestes més aterridores. Una d’elles els va enviar fora de totes les rutes, en un racó de món on només persistia la línia de l’horitzó i corrents desconeguts que els feien donar voltes i més voltes, i on poc a poc el vent glaçat se’ls menjava tota esperança. Un dia Lord Pestanya s’aferrava amb força a l’escalfor de les arracades de Lady Cinnamon, ja incapaç d’empescar-se res més per evitar que la desesperació desencadenés un motí o qualsevol altra atrocitat, quan va aparèixer un noiet amb una canoa.
—Què feu? Aneu de dret a l’Antàrtida! —els va dir el noiet fent com si tingués molt fred amb els braços.
Aquell noi, es deia Tiwi, els va guiar fins a la seva terra i allí, en acomiadar-se, Lord Pestanya li va regalar una de les seves arracades.
—Té, és un dels meus tresors més preuats. Sempre que vinguis a casa meva seràs ben rebut.
En Tiwi, que era educat de mena, li va regalar un bumerang, i se’n va tornar a casa seva.

Al cap d’un temps en Tiwi, preocupat pel destí de la seva tribu, que patia tota mena de mals per causa dels europeus com els que havia salvat de l’oceà, va decidir embarcar-se en la seva canoa. Així doncs, es va posar a remar i a remar amb la convicció de travessar l’oceà.
I així va ser com, al cap d’un temps, un dia tota Londres es va llevar que no es parlava de res més. Un noiet havia remuntat el Tàmesi amb un rem i una canoa. Tenia la pell fosca i parlava una llengua estranya.

Se’n va voler ocupar una fundació benèfica, la Fundació Cinnamon, que dirigia una de les famílies més distingides de l’aristocràcia. Lady Cinnamon estava meravellada amb aquell noiet. Duia una arracada a l’orella i no parava de somriure.
—M’agrada la teva arracada.
—És un dels meus tresors més preuats —va dir en Tiwi, repetint les paraules d’aquell home que havia conegut al mar.
Lady Cinnamon va somriure alleujada. Li havien arribat notícies que el Cleopatra s’havia perdut als mars del sud però ara ja sabia que Lord Pestanya estava sa i estalvi.

Va haver de passar molt temps, fins a la festa anual de Lord Riverside, el cèlebre geògraf i mecenes que havia tingut el detall de convidar en Tiwi a l’equip de rem de la Universitat de Chichester, que Lord Pestanya va tornar en societat. Es va acostar humilment a Lady Cinnamon i li va donar un obsequi que li havia regalat un bon amic: un bumerang.
Lady Cinnamon va riure i, sense pensar-s’ho dues vegades, va sortir al jardí i va llançar el bumerang amb totes les seves forces.

Xanadú

2009-02-13T19:14:00.005+01:00

«A Xanadú l’home que res buscava
Erigí la cúpula d'un palau magnificent,
Allí on Alfa, el riu sagrat, silent trescava
A través de cavernes que ningú no coneix
Fins a un mar que el sol mai no ha vist...»
Samuel Talló Galderic

Joao Gilberto Pestana va sortir de casa un dia de cada dia. Va dubtar si quedar-se passejant arran de riu per la seva Lisboa natal, o d’anar més al nord, a veure la branca britànica de la seva família i gaudir de la companyia dels entranyables Cinnamon a la seva finca rural de Lancashire. No se sabia decidir. Per això, sense saber com, va embarcar distret i va desembarcar a Sydney al cap d’un temps. De fet, el temps no importava.

Va recórrer la ciutat fins que es van acabar les cases, va travessar els cultius, va entrar als boscos i va trepitjar aiguamolls i va explorar deserts. Encara no havia decidit què faria. Ben mirat, no tenia enlloc més on anar. Fins que una serp va passar-li entre les cames i el va mossegar al turmell. No hi havia res a fer. O això li semblava.

Quan el vell fetiller el va recollir, li va dir que si es volia guarir del verí de la serp hauria d’emprendre un viatge. I què havia estat fent tot aquest temps? Però aquell aborigen de pell fosca li va fer que no amb el cap.
—Les serps són sàvies criatures —li va dir en una llengua que entenia, no sabia com—, perquè saben serpentejar com el riu més amagat. I si en seguiu el curs beureu d’aquella aigua capaç de sanar els pitjors verins.
En Joao Gilberto no li va dir ni que sí ni que no. Va tancar els ulls i va caure en un son profund.

**

—Què fas? —va dir en obrir els ulls. Un noiet feia un dibuix assegut al seu costat.
—Dibuixo. T’agrada?
Va somriure.
—Tens molta traça. Com et dius?
—Em dic John, però a casa em diuen John el Koala.
En Joao Gilberto va assentir amb el cap i va mirar el dibuix del noi i després l'horitzó. Eren una mateixa cosa.
—M’he mort? —va preguntar després d’un llarg silenci.
—No —va riure el noi—, una serp et va mossegar i per això t'has curat.
—Ja m’ho semblava.

**

Lord Pestanya va entrar a l’escriptori de Lady Cinnamon, on ella ja l’esperava.
—Què em volíeu ensenyar? —va inquirir Lord Pestanya.
—Un llibre que em va enviar el meu oncle Joao Gilberto.
—Etimologia? —es va sorprendre Lord Pestanya en veure el llom del llibre.
—El meu oncle em va marcar aquesta pàgina abans de sortir a fer un llarg viatge —li va explicar Lady Cinnamon mentre obria el llibre per allà on s’endevinava un punt amb forma de serp.
—Xanadú... Sanadú... Sanadur... Sanador... La sanació. És aquest el viatge del vostre oncle?
—No ho sé, potser sí.
Des del saló principal se sentia el so del gramòfon.

La llegenda d'en Tiwi

2009-01-28T20:56:00.004+01:00

«La tristesa és una virtut de l'home i un motor de la vida.»
Proverbi australià

Fa molts anys, tants que només la Gran Muntanya ho recorda, uns homes van arribar a terres australianes. No eren els primers que posaven peu a l’illa. De fet, ells eren els últims d’ençà que el mar i la terra havien canviat. Llavors aquelles costes eren conegudes com el país de les serps i eren pocs qui el coneixien a fons. Les serps, deien, eren els éssers més savis del món. Per això els homes temien les serps i alguns fins i tot servien els designis d’aquelles bèsties. Fins que un dia, un dels homes d’aquesta darrera tribu es va trobar cara a cara amb la més vella de les serps. Estava atrapada i malferida entre unes roques i va decidir ajudar-la. A canvi d’això, la serp li va xiuxiuejar a l’orella el secret de la vida. Les persones que coneixien aquell secret, deien, eren capaces de fer coses meravelloses, i la gent d’aquell poble es va barrejar amb els altes pobles i van viure junts en harmonia durant molt temps, mentre el secret anava passant de pares a fills.

Un dia el pare d’en Tiwi es va endur el seu fill a caçar crancs a la vora del mar. En Tiwi en va trobar un d’enorme, el més gros que havien vist mai. Però al seu pare ja no li interessaven els crancs. Durant els últims anys el seu poble havia patit molt per culpa d’uns homes que venien en grans canoes de l’altra banda del mar i s’enduien la gent, el menjar, tot el que tenien... Per això el seu poble moria de fam i patia el flagell de malalties desconegudes. Aquell dia el pare d’en Tiwi va comunicar al seu fill el secret de la serp. Pare i fill van passejar arran de mar fins que el sol es va pondre i llavors se’n van tornar abraçats bosc endins vers el llogarret on vivien.

Dies després el pare d’en Tiwi va morir sobtadament. Encara era jove però tots van dir que havia estat de mort natural, que havia envellit de tristesa. Ara en Tiwi, com a portador del secret, s’havia convertit en el guia del seu poble. D’ell depenien tantes coses..., i no sabia per on començar. Per ell la vida només era pujar a una canoa i remar entre les aigües cristal·lines. Això és el que feia dia rere dia, i cada vegada més endins del mar i cada vegada s’hi estava més i més dies, intentant trobar una resposta.

En un dels seus viatges mar endins es va trobar una de les grans canoes, un vaixell, mig enfonsat, malmès per una tempesta. En Tiwi era una persona bondadosa i va guiar aquells homes desesperats fins a la costa. Ben mirat, no li van semblar males persones. Veia l’agraïment en els seus ulls i fins i tot li van fer alguns presents per a la gent del seu poble. Li van dir que venien de l’altra banda de l’horitzó, d’Anglaterra, d’allà on es ponia el sol. Eren ells els homes que el seu poble sempre havia temut? No ho entenia.

Potser era això, es va dir un dia en Tiwi. Amb prou feines va parlar-ne amb ningú. Es va acomiadar de la seva família, va carregar la canoa i va desaparèixer remant cap a la línia de l’horitzó.
Diuen que als pobles de la vella Austràlia encara busquen al capvespre la seva silueta, la d’aquell noi, en Tiwi, el que sabia el secret de la vida, que va partir mar enllà i que tornaria ben aviat, quan arribés el dia, per portar de nou la pau al seu poble.

John K. Baltimore

2008-12-22T20:03:00.015+01:00

«Els déus van crear el món com una gran closca de nou i els homes van saltar a dins per devorar-ne les entranyes.»
John K. Baltimore

Al llarg de la nostra curta i modesta història, hi ha hagut dues preguntes que sempre ens han turmentat: el perquè de tot plegat i el perquè del no-res. Quina és la força creadora que ens ha dut al món i quina és la força destructora que ens n'aparta. Aquestes preguntes eternes són presents en l'obra de John Baltimore, plena d'una vitalitat vigorosa enlluernadora, com el seu esperit creatiu, i alhora impregnada d'aquella tristesa de contemplar la lenta destrucció del seu món.

Moltes poden ser les claus que servirien per explicar aquests dos grans temes tan presents en la seva obra: la vivència personal de coneixences i enyorances; les injustícies viscudes per la seva gent d'una Austràlia aborigen plena de vitalitat i en permanent declivi; el seu concepte unitari de l'ànima humana i l'ànima del món, entortolligades en una espiral de creació i destrucció cada vegada més ferotge.

Per això ara tenim el goig de presentar-vos aquesta exposició amb la qual recorrereu tota la seva vida. Coneixereu en JKB més jove, el menut aborigen de sobrenom Koala, que feia els primers dibuixos sobre paper i els primers murals, barreja de grafits urbans i manifestacions rupestres; en JKB més acadèmic, amb els famosos estudis sobre el cos humà i sobre el dibuix científic, eminentment naturalístic; en JKB europeu, que es deixa impregnar per tota mena de corrents artístics en els seus viatges arreu del món; en JKB més personal, el que treballa al seu estudi parisenc i defuig tota companyia tret la de la seva musa personal i sentimental; i finalment en JKB dels retorns, quan envellit i castigat per les pèrdues i renúncies torna a la seva Austràlia natal en un exercici definitiu de síntesi i profunditat. Ens voleu acompanyar en aquest viatge llarg i apassionant? Hi esteu tots convidats!

Sala Idillium, Fundació Cinnamon Iberica, del 23 de desembre al 27 de gener
Muntaner 209-227, Barcelona

Les parets immediates
de John K. Baltimore, Col·lecció Cinnamon

The Name of the Game

2008-10-09T21:20:00.003+02:00

Van arribar pel camí del riu. Vestien d’una manera molt estrafolària. Era el seu primer pas per l’Amazones. Els dos joves suecs van entrar al poblet amb les seves camises brillants i els pantalons de campana. L’un era prim i duia un serrell recte que li eixamplava la cara. L’altre era rialler i tenia la cara rodona. Van deixar l’equipatge i es van aturar a descansar al bell mig del cercle de cabanes.

El nou xaman els va sortir a rebre. Ja feia temps que en Joao Gilberto Pestana havia estat instruït en les arts ancestrals dels indígenes i a ell acudien tot tipus de persones perquè les guarís dels mals i els endevinés l’esdevenidor. Els dos joves suecs el van mirar sorpresos. No s’esperaven aquella rebuda. Un home de pell fosca, tot vestit de vermell, els convidava a entrar a la seva cabana.

«Estrany beuratge», van pensar els dos amics asseguts al terra davant del xaman.
—I doncs? —va dir-los en Joao Gilberto Pestana amb un suec gairebé perfecte.
Els seus convidats ni tan sols es van sorprendre. El beuratge començava a fer efecte.
—Busquem la felicitat —va contestar el més prim. En Joao Gilberto Pestana es va mossegar el llavi. Havia estat a punt de dir-li «ok, príncipe valiente».
—La felicitat... —va sospirar el xaman—. La felicitat... —els altres el miraven expectants—... és jugar al parxís amb la bellesa i cantar amb ella una cançó mentre us mira de fit a fit.

Idillium

2008-09-24T13:22:00.009+02:00

—Diuen que quan mires dins un cristall d'idillium emergeix de sobte un esclat de llums i colors.
—Idillium? —va preguntar estranyada Lady Vinegar, que no estava acostumada a les excentricitats de la seva companya de la societat benèfica—. No n’havia sentit a parlar mai.
Lady Cinnamon va somriure des del seu balancí. De sobte s’adonava que no li ho podia explicar. La seva companya no entendria que l’idillium era un element nou, molt abundant però amagat sota terra, en avencs gairebé inexpugnables. Que aquells cristalls eren sensibles a la llum, d’una coloració variable, i de propietats ben diverses, avui dia encara no estudiades. I que el seu amic Lord Pestanya s’havia endinsat en una de les mines més profundes per verificar-ne l’existència, per recollir-ne uns fragments, i que n’havia fet encastar un en el penjoll que avui duia penjat al coll. No, Lady Vinegar no entendria mai què l’unia al seu bon amic Lord Pestanya. Per això Lady Cinnamon es va limitar a somriure i, tot seguit, va gronxar-se amb tota placidesa en el seu balancí.

**

La llum de la llàntia feia tentines, cada vegada més dèbil, mentre els miners s’afanyaven a col•locar les últimes càrregues. Lord Pestanya romania dret al límit més o menys vague que formaven les penombres. Mirava enrere cap a la galeria i tot era negre, com si no existís res més al món.

—De vegades també penso que no hi ha res més —va dir-li en Guillaume, el més jove dels miners. Ell i el seu company ja havien enllestit la feina—. Que quan surti d’aquí a fora no hi haurà res, que serà tan buit com aquesta foscor. Però llavors recordo la Geraldine i sé que hi ha algú esperant-me.
Li va ensenyar la fotografia en sèpia d’una de les noies del poble, de cara rodona i ulls menuts, gairebé desfeta per la humitat i la pressió dels dits i de la roba.
—És molt bufona —va assentir—. És ella, la Geraldine?
—Sí —va respondre el jove miner i tot seguit va guardar la fotografia en una butxaca de la seva jaqueta.
La llum de la llàntia era cada vegada més feble. El grup d’homes encara va tenir temps de col•locar unes quantes càrregues més en un altre extrem del nou túnel. Segons les dades dels geòlegs, la veta de manganès arribava fins allà i era substituïda per un altre mineral que encara no coneixien.
—Tothom fora! —va cridar el mestre de mines adreçant-los a la galeria de seguretat que havien habilitat uns metres més enrere.
Les càrregues ja estaven posades i ara només calia encendre la metxa perquè explotessin totes al mateix moment. Tots estaven en tensió.
Però quan ja feia estona que esperaven en silenci, en Guillaume es va aixecar esglaiat.
—La jaqueta! La meva jaqueta!
Els altres se’l miraven sorpresos. No portava la jaqueta. Segurament li cauria una sanció per no saber cuidar el material. Però ara s’havia d’estar quiet fins que explotessin les càrregues.
Però ell els deia que no l’entenien, que tot el que duia, les seves pertinences, el que més s’estimava, era en aquella jaqueta. Llavors Lord Pestanya ho va entendre. Però ja era massa tard. Davant la mirada d’estupefacció dels seus companys, en Guillaume va sortir de la galeria de seguretat i va arrencar a córrer cap al final del túnel.
Pocs segons després Lord Pestanya ja no recordava si van sortir a buscar-lo o si es van quedar allà paralitzats. Si la seva veu va quedar ofegada entre la cridòria dels miners o si el silenci va acompanyar lentament els passos del jove miner per tota la galeria. Només recordava l’estrèpit sobtat de la dinamita i que les llàgrimes li omplien els ulls, fascinats, davant l’esclat de llums i colors.

Joao Gilberto Pestana

2008-08-25T11:58:00.004+02:00

Havia estat un camí llarg i penós. Els mosquits, les febres, la calor sufocant... Tots els seus companys havien mort en els traïdors braços i afluents de l’Amazones. Quan Joao Gilberto Pestana va entrar al poblet de cabanes fetes de fang i branquillons, el xaman ja l’esperava vestit amb una túnica de colors terrossos i amb la cara tota pintada de vermell. Hom diria que l’havia estat esperant tota la vida.
—Sigues benvingut, company —li va dir, en una llengua que mai no havia parlat però que entenia perfectament.
—És un honor per mi ser entre vosaltres —va respondre Joao Gilberto Pestana, en aquella mateixa llengua. Li sonaven estranyes aquelles paraules per primer cop pronunciades...
No entenia què feia en aquell poble, perdut enmig de la selva amazònica, envoltat d’homes i dones que, li semblava, per primer cop rebien un visitant del món exterior. En Joao Gilberto esta exhaust. No sabia si delirava...
—El meu nom és Argos —va presentar-se el xaman—. Aquí trobareu l’anhelat repòs.
—Argos? —va fer consternat en Joao Gilberto. «Argos, el gos d’Ulisses...», va recitar-se en aquella llengua, la que de sobte identificava com a grec antic.
El xaman va assentir en silenci.
Potser sí, va intentar recordar. Potser sí que, finalment, després de tantes peripècies i trifulgues, havia trobat la seva Ítaca. Al lluny només se sentia el brogit persistent de les aigües.

Al seu costat el xaman es preguntava si havia dit les paraules encertades. Les havia repetit dins seu dia rere dia, esperant que per fi arribés aquell moment. La seva tasca, ja no la recordava, la d’acollir els clients al voltant d’una ruleta en una sala que recreava un temple de l’antiga Grècia, ja tant se valia. Havien passat dies, setmanes, mesos... qui sap si anys, i mentre s’entestava a recordar aquelles paraules, el poblet havia tornat a les antigues tradicions, el complex turístic s’havia buidat de gent i la selva havia anat recolonitzant tota la zona.
Però ara era diferent. Una nova era començava amb aquell nouvingut.

Tensinanius sanlaurentis

2008-07-30T18:35:00.015+02:00

La primera cita de Tensinanius sanlaurentis és avui dia encara dubtosa. Si bé al llarg del temps se n’havia descrit la taxonomia d’una manera força precisa, la seva existència seria encara una incògnita si no fos pels estudis antropològics de Lord Pestanya.

Efectivament, quan Lord Pestanya es va assabentar de la possible presència d’un homínid de gran estatura i aparença humana en una zona muntanyosa i de difícil accés de les serres de la Mediterrània Occidental, no va dubtar ni un moment a fer l’equipatge. En arribar al paratge d’on provenia la cita, ben bé al capdamunt d’allà on havia estat erigit l’antic monestir de Sant Llorenç i des d’on s’admirava la rica plana del Vallès, Lord Pestanya va entendre que es trobava en un indret especial i va escriure en el seu diari:

«He recollit diferents testimonis i de moment tots apunten en la mateixa direcció. Sembla que l’humanoide anomenat Tensinanius sanlaurentis pels antics monjos naturalistes que recorrien el camí entre aquest antic monestir i el de Sant Cugat podria tractar-se de l’“esglaó perdut” que explicaria l’origen de la nostra espècie. Les primeres observacions assenyalen que es tracta d'una espècie eminentment nocturna, ja que per ara els únics exemplars han estat vistos obrint-se pas entre la vegetació de les cingleres. Per identificar-lo només cal fixar-se en l’ull central que brilla al mig del front, i que els serveix per orientar-se en la foscor.»

Mesos més tard, Lord Pestanya visitava la seva bona amiga Lady Cinnamon a la finca de la família Cinnamon del sud de Gal•les. Ella esperava amb anhel el relat d’aquelles investigacions. Per Lady Cinnamon, Lord Pestanya era un amic i mentor, ja que compartia amb ella tots els coneixements que adquiria i que gran part del seu entorn social rebutjava. I sí, l’admiració mútua els reunia sovint en aquell jardí on parlaven de coses fins ara mai imaginades.
—Així, doncs, Lord Pestanya —va inquirir impacient Lady Cinnamon—, esteu segur d’aquest descobriment?
—Benvolguda amiga, no en tingueu cap dubte —responia Lord Pestanya mentre alçava amb calma la tassa de te—. Em podeu ben creure. L’humanoide de Sant Llorenç del Munt presenta les mateixes característiques biològiques i socials que alguns dels seus cosins llunyans del Nepal, el Canadà i les antigues colònies nord-americanes.
—Quina sort que teniu, Lord Pestanya, de poder fer tots aquests viatges —va exclamar Lady Cinnamon—. I com m’agradaria deslliurar-me de les meves obligacions a la societat benèfica que tradicionalment sustenta la meva família.
—Algun dia, Lady Cinnamon... —va començar Lord Pestanya, però es va aturar de cop. La mirada amatent d’aquella jove inquieta el captenia. De feia temps que volia proposar-li de fer un viatge junts per totes aquelles terres de les quals ja li havia parlat. Però, certament, no gosava comprometre el bon nom d’aquella dama ni el de la seva família.
—Sí, alguna dia —va respondre ella.
I tot seguit li va oferir una safata amb galetes de gingebre.

**

«S’acaben els dies de la meva estada en aquests paratges mediterranis i encara no he pogut determinar amb certesa la procedència de l’homínid de Sant Llorenç. La humanitat és un gran misteri. Arribem i marxem. Creixem caminant. Ens trobem i ens separem. Però mai no sabem escollir els moments. Quan escollirem aturar-nos i prendre allò que tant anhelem? Quan aprendrem a distingir els indicis de les certeses? Potser és precisament això el que ha perdut l’espècie humana al llarg del feixuc camí de l’evolució. Fa uns dies, per exemple, des del meu aguait del Camí dels Monjos, s’acostava una silueta enorme al meu davant. Clarament veia aquell tercer ull, brillant, que il•luminava els altres dos a banda i banda. I, de sobte, l’ull es va apagar i la silueta es va estirar al terra per admirar el cel estrellat.»

Extracte del diari de Lord Pestanya

Tensinanius sanlaurentis
Fotografia cedida per Lord Pestanya al Natural History Chichester Museum

De bon matí

2008-07-20T12:48:00.001+02:00

De bon matí sortíem del poble i enfilàvem el camí que mena entre els camps arran de marges fins a l’ermita. El sol ja anunciava que seria un dia lent i fatigós. En perdre de vista el poble, allà on tot just les herbes altes havien pres possessió dels erms, ens vam aturar a esmorzar vora un mur de pedra, arrecerats a la generosa ombra d’un arbre.

Menjàvem en silenci, pausadament. Només sentíem els dèbils sorolls que emetien els nostres cossos en mastegar i engolir el menjar. Cruixia una llesca de pa dins la boca, una dentadura s’obria pas en el cos d’una poma, unes dents arrencaven lentament un tros de figa seca. Mentrestant el paisatge ens acompanyava. L’estesa de camps, l’esquitxada dels boscos en aclarides disperses i denses arbredes, la vaga traça dels camins, semiocults entre el capritxós relleu i l’insistent brancatge. A vegades, no era el primer cop, ens feia la impressió que era el paisatge qui ens observava a nosaltres. Al capdavall, érem nosaltres els nouvinguts en un món que funcionava tot sol. Ves, la gent de ciutat sempre serà gent estranya.

Però avui havia de ser diferent. De fet, encara no ho sabíem. Era tal la quietud d’aquell matí, o potser la suavitat d’un vent gairebé imperceptible que ocultava discretament tota mena d’olors i bons o mals auguris, que fins i tot a nosaltres ens semblava que no hi érem. També els ho devia semblar a ells. Una família de cèrvids s’enfilava entre les herbes altes des de la vora del riu. Van avançar a poc a poc, sense aturar-se, ben bé a pocs metres del camí. Els vèiem. Fins que ells ens van veure també. I ens vam mirar tots de fit a fit. Entre nosaltres, entre ells, els uns als altres. De sobte, van tombar cap a un costat i van desaparèixer de nou entre les herbes.

Cap de nosaltres va dir res. Almenys no de seguida. No és gaire habitual trobar-se aquestes bèsties de tan a prop. Em va venir al cap la visió d’un isard, un dia, en un moment d’aquells moments tan meus de confusió interna. Ens vam trobar cara a cara uns breus instants durant els quals vaig poder admirar aquella singular figura. I, d’un bot, el vaig veure allunyar-se, tensant com mai ho havia vist aquella musculatura prodigiosa que li permetia fugir amb agilitat i prestesa, en amples prats gespats o en pendents pedregoses. Després, aquella mena de neguit amansit de seguida per una fina sensació de solitud i un profund sentiment de respecte.

Tots tres vam tornar de cop als habituals compassos del nostre temps i de les nostres rodes personals. Vam comentar que, efectivament, havíem vist el que havíem vist. No era una visió de la sabana africana. La nostra condició d’urbanites encara augmentava la nostra alegria, tan íntima com absurda als ulls de qualsevol que ens observés des de la distància. De fet, no ens vam adonar que un home se’ns acostava lentament pel camí del poble. Quan va arribar a la nostra alçada, ens va saludar amb una rialla.

—Ves, aquest jovent, què hi feu aquí sota la noguera? Que no ho sabeu que us agafarà mal de cap?

I, dit això, va continuar caminant sense girar-se ni una sola vegada.